28/5/12
De les Fundacions i del paper d'allò públic en la cultura
Són temps de bruscos moviments en el joc d’equilibris
entre els àmbits públic i privat de la cultura –i de retruc, en la pròpia idea
de cultura. La reducció de la despesa cultural per part de les administracions
públiques, segons se’ns repeteix arreu, és inevitable i s’haurà de suplir per
una major participació del sector privat. I això no només és inevitable; també
és bo, es diu, doncs haurà d’aportar més pluralitat i menys dependència de la cultura a
la política. El model, se’ns insisteix, s’ha de fonamentar en el mecenatge i el
patrocini en lloc de la subvenció. La maquinària discursiva s’ha posat en marxa
amb totes les seves eines per fixar aquesta idea. Només en ella hi trobarem les
claus per potenciar la qualitat –estimulant la competència– i filtrar de manera "natural"[1] allò
que mereix visiblilat d’allò que no cal que arribi a ser –racionalitzant la
despesa.
Si aquest discurs s’està fent present en tots els àmbits
de la cultura, l’àmbit de les arts visuals sembla ser el banc de proves on
aquest procés s’està imposant de manera més ràpida i contundent. Només a tall
d’exemple, podem rastrejar amb facilitat algunes notícies recents d’aquests
moviments aparegudes als mitjans de comunicació.
El 4 de maig de 2012 es fa la
signatura d’un conveni de col·laboració entre la Fundació Macba i la Fundació
del Grup AXA, “amb voluntat de ser estable i a llarg termini”, que de moment es
concreta amb una injecció de 125.000 euros que permet salvar “in extremis” la
retrospectiva dedicada a l’artista Rita McBride i la seva inauguració prevista
pel 18 de maig. A la presentació del conveni van assistir el Conseller de
Cultura Ferran Mascarell i Llucià Homs, en representació de la Generalitat i
l’Ajuntament (El País, 04/05/2012). Només uns mesos abans, Javier de Agustín,
el mateix conseller delegat del grup d’assegurances AXA que ara signava l’acord
amb el president de la Fundació Macba Leopoldo Rodés, declaraba obertament:
"La crisis y los recortes que está aplicando el sector público también nos
ofrecen oportunidades: es un buen momento para comercializar planes de
pensiones o seguros de salud, por ejemplo". (La Vanguardia, 07/12/2011).
El 2 de maig del 2012 es fa públic l’acord entre la
Fundació “La Caixa” i la Fundació Miró de Barcelona, pel qual han decidit sumar
esforços i organitzar de manera conjunta les dues properes edicions del Premi
Joan Miró, que passa a estar dotat amb 300.000€. El conveni ve signat al més
alt nivell pel president de La Caixa Isidre Fainé i el de la Fundació Joan
Miró, Jaume Freixa. Segons la nota emesa per l’entitat bancària després de la
signatura, l’acord s’inscriu en la línia d’actuació impulsada per la Obra
Social La Caixa en els darrers anys per “promoure aliances estratègiques amb
grans institucions de l’àmbit cultural”. Abans
d’aquest acord, l’entitat n’ha suscrit altres amb centres com el Louvre –concretat en l’exposició al CaixaForum de
Delacroix–, o el Museu del Prado –per l’exposició de Goya. (El País, 02/05/2012).
Potser té sentit aquí possar en paral·lel la futura
dotació del Premi (sí, 300.000€!) concebut per artistes internacionals ja
consagrats i l’escassa atenció que la Fundació Miró ve posant a la creació
local o de caràcter més experimental (traïnt la voluntat de Joan Miró), o que
la guanyadora de la darrera edició, l’artista d’origen libanès Mona Hatoum,
potser amb més sensibilitat en aquest aspecte que la pròpia Fundació, fes
donació de la integritat del seu premi en ajudes a joves artistes per estudiar
a escoles d’art britàniques.
Però l’acord de col·laboració pactat recentment més significatiu i amb més implicacions és el que la Fundació La Caixa va concretar
el juliol del 2010 amb la Fundació del MACBA (estès posteriorment al Consorci)
per ajuntar les seves coleccions. Aquest acord, signat pels presidents d'ambdues Fundacions, Isidre Fainé i Leopoldo Rodés,
ha estat ben present als mitjans de comunicació arrel dels moviments d'un MACBA que ara s'ha fet petit per estendre's a espais del CCCB o de la Plaça dels Àngels, un tema encara no del tot
tancat. Segons es declara –al menys en públic– per part dels responsables de les Fundacions i de
l’actual director del MACBA, tothom sembla encantat de tenir “una de les
coleccions més grans d’Europa” –el tamany els importa. Menys s’ha parlat, però, del concepte artístic
divergent, o fins i tot oposat, amb el que han estat concebudes les dues
coleccions –un aspecte que sí ha recalcat Manolo Borja Villel- i que porta a
una important pèrdua de caràcter o senyal diferenciadora de cada una d’elles.
Tampoc sembla que els preocupi massa l’“ocupació” que les col·leccions faran de
les sales del museu, en detriment d’altres tipus de projectes més vinculats a
la recerca o la producció. Així, a més de la ja presentada exposició Volum, la col·lecció ocuparà novament totes les sales
del museu des del proper octubre a febrer, i tot això culminarà amb una tercera
i encara “més gran” presentació de la col·lecció prevista per finals del 2013,
simultàniament al CaixaFòrum i el MACBA.
Les connexions entre tots aquests
moviments són, però, prou diàfanes. L’aposta per la participació del sector privat en
el control de les estructures públiques de la cultura està marcat actualment també per campanyes destinades a impulsar una nova Llei de mecenatge que permeti a
grans fortunes desgravar els seus actius culturals. I els actors econòmics que es
troben al darrera són perfectament reconeixibles. Per exemple, una de les
principals organitzacions que promouen aquestes noves legislacions és la
Fundación Arte y Mecenazgo, engegada per La Caixa i presidida pel propi
Leopoldo Rodés, acompanyat per noms com els de Carlos
Fitz-James Stuart (hereu de la Casa de Alba), Carmen Cervera (Baronesa
Thyssen-Bornemisza) o les germanes Koplowitz. Val la pena donar una
ullada al document de presentació d’aquesta Fundació i trobar-hi també exposat obertament el seu objectiu de lobby per “una reforma tributaria del mercado del arte”
que afecti a “todos los operadores relacionados con el mercado” i sigui aplicable a
“todos los impuestos (IRPF, IVA, ISD, ITP)”. I en el mateix
àmbit de connexions, potser té sentit també mencionar l’entrada l’any 2009 (un
any abans de signar l’acord de la Fundació MACBA i la de La Caixa per ajuntar les seves col·leccions) de Rodés en
el Consell d’Administració de La Caixa.
[1] Sobre l’imaginari ‘naturalista’ en el
pensament lliberal, veure: http://www.octavicomeron.net/lo-mas-natural-del-mundo.pdf
Suscribirse a:
Entradas (Atom)