28/5/12

De les Fundacions i del paper d'allò públic en la cultura




Són temps de bruscos moviments en el joc d’equilibris entre els àmbits públic i privat de la cultura –i de retruc, en la pròpia idea de cultura. La reducció de la despesa cultural per part de les administracions públiques, segons se’ns repeteix arreu, és inevitable i s’haurà de suplir per una major participació del sector privat. I això no només és inevitable; també és bo, es diu, doncs haurà d’aportar més pluralitat i menys dependència de la cultura a la política. El model, se’ns insisteix, s’ha de fonamentar en el mecenatge i el patrocini en lloc de la subvenció. La maquinària discursiva s’ha posat en marxa amb totes les seves eines per fixar aquesta idea. Només en ella hi trobarem les claus per potenciar la qualitat –estimulant la competència– i filtrar de manera "natural"[1] allò que mereix visiblilat d’allò que no cal que arribi a ser –racionalitzant la despesa.

Si aquest discurs s’està fent present en tots els àmbits de la cultura, l’àmbit de les arts visuals sembla ser el banc de proves on aquest procés s’està imposant de manera més ràpida i contundent. Només a tall d’exemple, podem rastrejar amb facilitat algunes notícies recents d’aquests moviments aparegudes als mitjans de comunicació.

El 4 de maig de 2012 es fa la signatura d’un conveni de col·laboració entre la Fundació Macba i la Fundació del Grup AXA, “amb voluntat de ser estable i a llarg termini”, que de moment es concreta amb una injecció de 125.000 euros que permet salvar “in extremis” la retrospectiva dedicada a l’artista Rita McBride i la seva inauguració prevista pel 18 de maig. A la presentació del conveni van assistir el Conseller de Cultura Ferran Mascarell i Llucià Homs, en representació de la Generalitat i l’Ajuntament (El País, 04/05/2012). Només uns mesos abans, Javier de Agustín, el mateix conseller delegat del grup d’assegurances AXA que ara signava l’acord amb el president de la Fundació Macba Leopoldo Rodés, declaraba obertament: "La crisis y los recortes que está aplicando el sector público también nos ofrecen oportunidades: es un buen momento para comercializar planes de pensiones o seguros de salud, por ejemplo". (La Vanguardia, 07/12/2011).

El 2 de maig del 2012 es fa públic l’acord entre la Fundació “La Caixa” i la Fundació Miró de Barcelona, pel qual han decidit sumar esforços i organitzar de manera conjunta les dues properes edicions del Premi Joan Miró, que passa a estar dotat amb 300.000€. El conveni ve signat al més alt nivell pel president de La Caixa Isidre Fainé i el de la Fundació Joan Miró, Jaume Freixa. Segons la nota emesa per l’entitat bancària després de la signatura, l’acord s’inscriu en la línia d’actuació impulsada per la Obra Social La Caixa en els darrers anys per “promoure aliances estratègiques amb grans institucions de l’àmbit cultural”. Abans d’aquest acord, l’entitat n’ha suscrit altres amb centres com el Louvre –concretat en l’exposició al CaixaForum de Delacroix–, o el Museu del Prado –per l’exposició de  Goya. (El País, 02/05/2012).

Potser té sentit aquí possar en paral·lel la futura dotació del Premi (sí, 300.000€!) concebut per artistes internacionals ja consagrats i l’escassa atenció que la Fundació Miró ve posant a la creació local o de caràcter més experimental (traïnt la voluntat de Joan Miró), o que la guanyadora de la darrera edició, l’artista d’origen libanès Mona Hatoum, potser amb més sensibilitat en aquest aspecte que la pròpia Fundació, fes donació de la integritat del seu premi en ajudes a joves artistes per estudiar a escoles d’art britàniques.

Però l’acord de col·laboració pactat recentment més significatiu i amb més implicacions és el que la Fundació La Caixa va concretar el juliol del 2010 amb la Fundació del MACBA (estès posteriorment al Consorci) per ajuntar les seves coleccions. Aquest acord, signat pels presidents d'ambdues Fundacions, Isidre Fainé i Leopoldo Rodés, ha estat ben present als mitjans de comunicació arrel dels moviments d'un MACBA que ara s'ha fet petit per estendre's a espais del CCCB o de la Plaça dels Àngels, un tema encara no del tot tancat. Segons es declara –al menys en públic– per part dels responsables de les Fundacions i de l’actual director del MACBA, tothom sembla encantat de tenir “una de les coleccions més grans d’Europa” –el tamany els importa. Menys s’ha parlat, però, del concepte artístic divergent, o fins i tot oposat, amb el que han estat concebudes les dues coleccions –un aspecte que sí ha recalcat Manolo Borja Villel- i que porta a una important pèrdua de caràcter o senyal diferenciadora de cada una d’elles. Tampoc sembla que els preocupi massa l’“ocupació” que les col·leccions faran de les sales del museu, en detriment d’altres tipus de projectes més vinculats a la recerca o la producció. Així, a més de la ja presentada exposició Volum, la col·lecció ocuparà novament totes les sales del museu des del proper octubre a febrer, i tot això culminarà amb una tercera i encara “més gran” presentació de la col·lecció prevista per finals del 2013, simultàniament al CaixaFòrum i el MACBA.

Les connexions entre tots aquests moviments són, però, prou diàfanes. L’aposta per la participació del sector privat en el control de les estructures públiques de la cultura està marcat actualment també per campanyes destinades a impulsar una nova Llei de mecenatge que permeti a grans fortunes desgravar els seus actius culturals. I els actors econòmics que es troben al darrera són perfectament reconeixibles. Per exemple, una de les principals organitzacions que promouen aquestes noves legislacions és la Fundación Arte y Mecenazgo, engegada per La Caixa i presidida pel propi Leopoldo Rodés, acompanyat per noms com els de Carlos Fitz-James Stuart (hereu de la Casa de Alba), Carmen Cervera (Baronesa Thyssen-Bornemisza) o les germanes Koplowitz. Val la pena donar una ullada al document de presentació d’aquesta Fundació i trobar-hi també exposat obertament el seu objectiu de lobby per “una reforma tributaria del mercado del arte” que afecti a “todos los operadores relacionados con el mercado” i sigui aplicable a “todos los impuestos (IRPF, IVA, ISD, ITP)”. I en el mateix àmbit de connexions, potser té sentit també mencionar l’entrada l’any 2009 (un any abans de signar l’acord de la Fundació MACBA i la de La Caixa per ajuntar les seves col·leccions) de Rodés en el Consell d’Administració de La Caixa.

De tota manera, el principal problema de tot això és que l’àmbit públic també ve operant des de fa temps amb els mateixos paràmetres d’utilitarisme que el privat. Els seus arguments per recolzar la cultura més repetits són el ser el principal “recurs” d’una nació sense estat, i l’“impacte” econòmic que es genera al voltant de la cultura, els seus museus i els seus festivals. Que el sector privat, ja sigui a través de fundacions o de manera individual, persegueixi beneficis o es mogui a partir dels seus gustos i interessos econòmics és, si no del tot desitjable, sí perfectament legítim. Que els responsables de recursos públics recolzin interessos privats o imaginaris artístics desertitzadors, sí que és, en canvi, del tot denunciable. I és que, més enllà de la quantitat dels recursos públics que es puguin o vulguin esmerçar en cultura, el que cal és definir i defensar una idea d’art i de cultura que doni sentit a la implicació d’allò públic en la cultura. I això, avui en dia, hauria de passar, inevitablement, per fer esclatar el tradicional binomi públic/privat incloent-hi l’àmbit del comú.


[1] Sobre l’imaginari ‘naturalista’ en el pensament lliberal, veure: http://www.octavicomeron.net/lo-mas-natural-del-mundo.pdf